El dia comença amb bones notícies, abraçades i somriures. Quan la Mai, voluntària del Servei d’Acollida, es troba amb en Redouane al local de Junta de Comerç del Casal dels Infants, el primer que li demana és una actualització sobre un lloc de feina que podria aconseguir en una perruqueria. No cal que en Redouane digui massa, només amb l’alegria que radia la seva expressió s’entén tot. S’abracen efusivament i celebren que després de mesos de buscar feina, amb les traves afegides que es troba com a jove i persona migrant, pugui començar a treballar.
En Redouane ve cada matí al Casal a les classes de castellà que ofereix el Servei d’Acollida, per a joves d’entre 18 i 23 anys, que són nouvinguts a la ciutat, sense xarxa de suport i que han arribat aquí sols, sense residència regular, anant a albergs, habitacions o fins i tot en situació de carrer. Aquests nois i noies que arriben al Casal venen derivats per la Creu Roja, el Servei de Detecció i Intervenció amb infants, adolescents i joves migrats sols (SDI) de l’Ajuntament de Barcelona, dels Centres de Primera Acollida (CPA), d’albergs de joves sense sostre i, cada cop més, pel boca-orella, segons explica en Cisco Pelay, educador responsable d’aquest servei.
Les classes de castellà es fan cada matí de dilluns a divendres, duren una hora i mitja, i els més de 30 nois i noies que hi participen es divideixen en dos grups. Un està pensat per aquells nois i noies acabats d’arribar, que tenen un nivell de castellà molt baix, o que han deixat d’estar escolaritzats a l’educació primària i alguns, fins i tot, no ho han estat mai. Comencen a aprendre castellà des del nivell més bàsic, amb l’acompanyament i el suport d’en Cisco i persones voluntàries. L’altre grup, amb nois i noies que tenen un castellà parlat més avançat però dificultat per escriure’l, s’introdueix les TIC a les classes de castellà, per la dificultat sumada d’aquests joves de tenir accés amb les noves tecnologies. El teclat facilita l’escriptura, i amb els ordinadors aprenen a fer servir el correu electrònic i el Google Drive per guardar còpies dels documents que necessiten per regularitzar la seva situació.
Cada curs dura deu setmanes, entre els quals hi ha un mes de descans. Aquests dies els nois i noies continuen vinculats al Casal, amb l’acompanyament de l’equip educatiu i podent comptar amb un espai d’oci segur; un lloc on anar i poder estar, resguardar-se del fred dels mesos d’hivern i del carrer, i satisfer necessitats tan bàsiques com esmorzar o carregar el mòbil.
Com a novetat aquest curs, que va començar a finals de gener, els divendres els dos grups s’ajunten per una classe més dinàmica, on tracten varietat de temes com l’autoconeixement o les emocions amb tècniques de teatre, i també fan sortides per Barcelona, com el Casc Antic o Montjuïc, per conèixer el territori i la història, així com els recursos i administracions públiques de la ciutat.
Visita al Museu Marítim de Barcelona
Avui, que no és divendres sinó dimecres, els nois han estat molt puntuals arribant al Casal per preparar-se per la segona sortida del curs, i una que ja és quasi tradició: el Museu Marítim de Barcelona. És una visita on aprenen la història de la ciutat i de Catalunya, de la seva indústria, oficis i cultura, amb un element d’unió comú com és el mar Mediterrani en la història de cada un d’aquests joves, i que ara se’l miren des de l’altra banda de la riba.
“M’agrada molt Barcelona, la ciutat, el clima, els edificis, els carrers. I m’encanta la història, tinc moltes ganes de la visita perquè serà una cosa nova, i sempre van bé les coses noves per trencar amb la rutina”, explica en Zacharias, un jove rifeny de 21 anys que porta a Barcelona quatre mesos.
Durant la visita guiada amb l’Isma Garcia, cap de la Unitat de Programes Educatius del Museu, el record de casa i de llengua materna de la majoria dels joves està molt viu. “Allò és el Marroc!”, assenyala algú en la foscor de la sala mentre un vídeo reprodueix un mapa del Mediterrani i els països que l’envolten. Parlar d’història els porta a parlar de l’al-Àndalus, de l’Espanya musulmana i de la influència de l’àrab al castellà actual en paraules com “almacén” (magatzem), com el que es troben en la rèplica de la Galera Reial. Tot això, parant tants cops com calgui perquè els que dominen més el castellà agafin el rol d’intèrprets per traduir a l’àrab i al francès per als seus companys nouvinguts.
La immensitat de la Galera Reial, de 60 metres de llargada, emplena l’espai i et fa sentir petit. Envoltats de galeres, vaixells i barques, per alguns s’encén el record de l’arribada a l’estat espanyol per via marítima, amb embarcacions més petites que les que estan exposades al museu. “Vaig agafar una pastera des del Marroc fins a les Illes Canàries, vam estar una setmana al mar i érem 28 persones. Una pastera més petita del que hi ha aquí”, relata en Abdelaâti.
El viatge per arribar fins aquí ha estat llarg i difícil per tots i totes elles –hi ha dues noies al Servei d’Acollida, que per ser-ho es troben encara amb més adversitats i més inseguretat– i que en l’arribada no es redueixen. “Quan arriben els joves, es troben un món hostil. No hi ha recursos. Quan un jove està al carrer, el menjar pot ser relativament fàcil de resoldre, però els albergs tenen llista d’espera d’un o dos mesos. Mentrestant, viuen al carrer, dormen en pàrquings o cases ocupades”, explica en Cisco. “Entrar a Serveis Socials és complicat, molts cops necessiten l’acompanyament d’un educador perquè els facin cas”, afegeix.
Un espai segur i de caliu
Davant d’aquesta hostilitat, el Casal dels Infants és un espai on trobar caliu amb la resta de companys, l’equip educatiu i les persones voluntàries. Un cop han acabat els dos cursos de castellà – inicial i castellà-TIC – els nois i noies poden continuar vinculats al Casal de diferents maneres. Per una banda, poden seguir comptant amb l’acompanyament de l’equip per fer tràmits, ajuda amb la documentació i el seguiment i coordinació amb els advocats. Per una altra, si tenen NIE i el permís de treball, se’ls deriva al programa de Formació i Inserció Laboral (FIL) del Casal, per ajudar-los en l’orientació i a entrar en el mercat laboral. “Tenir documentació és una pota de seguretat, però no tota. Hi ha moltes situacions de vulnerabilitat entre joves documentats”, matisa en Cisco.
També, els nois i noies del Servei d’Acollida poden optar a entrar a un pis del Servei de Transició d’Autonomia (STA). Al STA fem costat a joves d’entre 18 i 23 anys que no tenen accés a un habitatge estable i els garantim un pis compartit amb altres joves. El servei té sis pisos, tres per a joves extutelats vinculats a l’Àrea de Suport als Joves Tutelats i Extutelats (ASJTET) i tres per als que es troben en situació de sensellarisme. Aquest últim és al qual podrien optar aquests i aquestes joves. Cada participant defineix un itinerari de formació i inserció laboral amb l’objectiu de poder acabar vivint pel seu compte. “Són joves motivats per seguir endavant, però carreguen molt”, conclou en Cisco.
Fes possible que continuem acompanyant i fent costat a infants, joves i famílies en situació de vulnerabilitat.
Fes voluntariat. Informa’t aquí.
Fes un donatiu aquí.