Un context de vulnerabilitat social estructural
Les dades de la darrera Enquesta de Condicions de Vida, publicades al juliol, ens indiquen que gairebé dos milions de persones a Catalunya viuen en risc de pobresa o exclusió social, un 25,9% de la població. Aquests registres, juntament amb els de 2020, són els pitjors des de 2011, en plena crisi financera global, però entre aquests pics les dades no han deixat de ser alarmants. Els efectes de totes dues crisis s’han encadenat per a moltes persones.
El problema, doncs, és estructural, com també ho són les desigualtats. El risc de pobresa i exclusió es multiplica entre la població amb nivells formatius baixos en comparació a qui té estudis superiors (fins a més del doble de risc) i entre la població de nacionalitat estrangera (un 51% en risc) amb relació a la de nacionalitat espanyola (un 20% en risc). Les desigualtats també són cosa de barris. Ho comprovem dia a dia amb la nostra acció social, i ho confirmen les dades de l’Índex Socioeconòmic Territorial, com es veu en aquest mapa.
Les dues crisis econòmiques s’han encadenat i han fet de la vulnerabilitat social una realitat estructural. Gairebé dos milions de persones a Catalunya viuen en risc de pobresa o exclusió social.
Exclusió cronificada entre els infants i les famílies amb fills
El 2021 a Catalunya 446.000 infants (el 31,8%) es trobaven en risc de pobresa o exclusió social, gairebé un de cada tres, segons dades de l’Enquesta de condicions de vida. Tot i una lleugera millora respecte a l’any passat (50.000 infants menys en risc), la situació de la infància és greu i s’ha cronificat: des del 2013 hi ha hagut més de 400.000 nens i nenes en risc de pobresa o exclusió social, excepte el 2016.
Quant a les famílies, tenir fills o filles segueix multiplicant el risc de pobresa. La situació ha empitjorat i és especialment crítica per a les monoparentals, encapçalades majoritàriament per dones. Més de la meitat (51,9%) viuen per sota del llindar de la pobresa, el doble respecte el total de les que tenen fills a càrrec (24,3%) i més del triple respecte a les que no tenen fills (15,4%).
D’altra banda, la infància és la franja d’edat en què les transferències socials redueixen menys el risc de pobresa (un 16%), seguida del jovent (25%), mentre que en el conjunt de la població les transferències redueixen la pobresa a la meitat. Dit d’una altra manera, les prestacions socials no estan pensades per prioritzar que tinguin un impacte en els infants i joves, com caldria.
La situació segueix sent preocupant pel que fa a la vulneració del dret a l’habitatge, tenint en compte que el 97% de les persones acompanyades per entitats socials a Catalunya està afectat per problemes d’habitatge, segons el darrer informe Insocat de la Federació d’Entitats Catalanes d’Acció Social, de la qual formem part.
Gairebé un de cada tres infants a Catalunya es troba en risc de pobresa o exclusió social. El risc de pobresa es multiplica en les famílies amb fills i afecta a més de la meitat de les monoparentals.
Què reclamem?
Cal enfortir el sistema de protecció a la infància i avançar cap a un model de Renda Bàsica Universal. Les polítiques de rendes condicionades, com la Renda Garantida de Ciutadania i l’Ingrés Mínim Vital, tenen un abast insuficient en la reducció de la pobresa i l’exclusió social. Mentrestant, és necessari que el sistema de prestacions sigui més eficient i minimitzi les traves administratives i de bretxa digital en el procés de tramitació. Cal recuperar els espais de tramitació presencial de les prestacions socials per evitar que moltes famílies en quedin excloses.
Desigualtats educatives
L’educació és un dret dels infants des que neixen, i l’etapa dels 0 als 3 anys és clau en el desenvolupament dels infants i en la reducció de les desigualtats, però no és universal ni gratuïta. El curs passat, només un de cada tres menors de tres anys van anar a l’escola bressol. En el cas de l’I2, el curs amb més alumnat, hi van anar el 53% dels nens i nenes de 2 anys. Existeixen fortes desigualtats per accedir-hi, tant entre municipis com en el perfil de l’alumnat. Els infants d’origen migrant i socialment desfavorits són els que tenen més obstacles per escolaritzar-se en aquesta etapa.
En l’educació primària i secundària, les desigualtats educatives que ja arrossegàvem han crescut amb la pandèmia. Durant el confinament, el paper de les famílies va guanyar pes amb relació a l’escola, però no totes van tenir les mateixes competències i recursos per garantir un acompanyament educatius als seus infants. La bretxa digital i la situació d’emergència a moltes llars va condicionar l’aprenentatge dels infants. Aquest desavantatge encara té conseqüències, i se suma a factors de desigualtat com la insuficient inversió pública en educació i la segregació escolar. En aquest context, garantir els espais de reforç educatiu fora de l’horari lectiu és fonamental per a l’equitat en l’aprenentatge.
Cal avançar en la universalització i la gratuïtat de l’escola bressol, i actuar davant les desigualtats educatives que la pandèmia ha agreujat.
Què reclamem?
Més enllà de garantir la gratuïtat de l’I2 a partir del curs 2022-2023, cal avançar cap a la gratuïtat i la universalització de tot el primer cicle d’educació infantil. És necessari més inversió, incrementar la reserva de places per a infants socialment desfavorits i establir uns criteris de prioritat més equitatius.
Reclamem corregir l’infrafinançament dels centres educatius, avançar en el desplegament del Pacte contra la Segregació Escolar, garantir dispositius i competències TIC als infants i famílies i assegurar més espais de reforç educatiu fora de l’horari lectiu.
Itineraris i recursos per al jovent
Tot i que l’atur juvenil s’ha reduït en els últims 10 anys (el 2011 era del 36% i aquest últim trimestre s’ha situat al 15,7%), gairebé un de cada quatre joves es troba en risc de pobresa i exclusió social, una proporció que s’ha mantingut en el temps, i la taxa d’emancipació ha caigut a mínims històrics: només un de cada cinc joves pot viure pel seu compte. La temporalitat en la feina es perpetua, i les transferències socials tenen cada cop menys impacte en la reducció de la pobresa juvenil.
D’altra banda, la pandèmia ha afectat els itineraris de futur del jovent, que han tingut més dificultats per continuar formant-se, i ha reduït els seus espais de socialització i participació comunitària.
Pel que fa al jovent migrat extutelat, la reforma del reglament d’estrangeria ha suposat un pas endavant important per als seus drets. Amb l’aprovació del nou text, compten amb autorització de treball quan surten del centre de protecció de menors, i es flexibilitzen els requisits d’ingressos perquè renovin el permís de residència. Malgrat aquesta millora, encara hi ha casos en què aquesta regularització està pendent de recursos judicials que s’han de resoldre. Més enllà de la documentació, els i les joves han de fer front a altres formes de discriminació, sobretot en l’accés a l’habitatge, i segueixen entrant a l’etapa adulta amb necessitat d’accedir a programes de formació i inserció laboral.
Malgrat la caiguda de l’atur juvenil, la precarietat laboral i l’increment del preu de l’habitatge fa que la taxa de risc de pobresa i exclusió social entre el jovent no disminueixi i que un de cada cinc joves no pugui emancipar-se.
Què reclamem?
Calen programes que garanteixin la continuïtat formativa dels joves d’entre 16 i 24 anys; un pla de xoc contra l’atur i la precarietat laboral entre el jovent; polítiques específiques per al jovent que garanteixin el dret a l’habitatge; més espais de participació i suport integral per a joves i desplegar l’Estratègia catalana per a l’acollida i la inclusió dels infants i joves emigrats sols.
Amb el teu suport, podrem continuar acompanyant més de 6.000 infants, pares i mares en risc d’exclusió social a través de 63 serveis socioeducatius.
Fes un donatiu aquí.
Fes-te voluntari/ària aquí.