Al pati del CEIP Tanit de Santa Coloma de Gramenet s’imposava la calor i la sensació estranya de les escoles buides. Érem a finals de juliol, i no hi havia cap rastre del xivarri habitual durant el curs escolar. Tampoc de les rialles dels nens i nenes del casal d’estiu del Casal dels Infants –eren de colònies a Borrassà, a l’Alt Empordà–. A l’interior de l’edifici, però, en una cantonada del menjador tocant la cuina, quatre mares, els seus fills i dues educadores dinaven.
La Hamida i la Sofia, cadascuna amb una criatura al costat i una altra al cotxet ben a la vora, eren les més xerraires. Comentaven amb la Jenny i la Judith, les dues educadores, com l’Abdur Rahman, fill de la Sofia, s’estava acabant el peix arrebossat. Unes setmanes abans, segurament no l’hagués provat. El fill gran de la Paramjit, l’Armandeep, controlava que el petit, el Gurman, no s’aixequés de la taula fins que hagués acabat de dinar. L’Armandeep ja feia quart de Primària, i acompanyava cada dia la seva mare i el seu germà per distreure’s i donar un cop de mà. La Harpreet tenia l’Angelina a la falda i al seu costat l’Aryan, que començaria l’escola al setembre.
La necessitat i el treball en xarxa
“La idea –explicava la Jenny– va sorgir arran de la col·laboració amb la Fundació Probitas, que ofereix un suport extraordinari per garantir àpats saludables durant les activitats d’estiu del Casal dels Infants”. En el cas dels nens i nenes menors de 3 anys de Salt i de Santa Coloma de Gramenet, es va pensar que aquest dinar equilibrat diari formaria part d’un projecte nou. “Es volia treballar amb infants que s’haguessin d’incorporar a l’escola i amb les seves famílies, per reforçar conjuntament els hàbits i els coneixements del sistema educatiu necessaris per començar P3”. El projecte es va anomenar AP3, que fa pensar en una autopista, un carril ràpid –i segur—per arribar a l’escola ben preparats i preparades.
Jenny: “Es volia treballar amb infants que s’haguessin d’incorporar a l’escola i amb les seves famílies, per reforçar conjuntament els hàbits i els coneixements del sistema educatiu necessaris per començar P3″
Però, cal preparar-se per entrar a P3? Sí, és una necessitat que el Casal dels Infants ha detectat fent treball en xarxa amb les escoles. “Són nens i nenes que no han anat a llars d’infants ni han compartit gaire temps amb companys de la seva edat. Necessiten adquirir hàbits bàsics de rutines, d’higiene i d’autonomia”, comentava la Jenny. Segons l’Informe sobre la igualtat d’oportunitats a l’educació infantil (0-3 anys) elaborat pel Síndic de Greuges de Catalunya, el curs 2013-2014 a Santa Coloma de Gramenet només el 17% dels nens de 0 a 2 anys van ser escolaritzats, la segona taxa més baixa entre els municipis de més de 10.000 habitants de Catalunya. El pitjor índex el tenia justament Salt, on només s’hi escolaritzaven el 14% dels menors de 2 anys. La mitjana a Catalunya era del 36%, més del doble que a Salt i a Santa Coloma de Gramenet.
La migdiada és un dels hàbits que cal adquirir per començar P3. Un cop acabat el dinar, la Hamida, la Sofia, la Harpreet i la Paramjit van entrar a una aula amb els seus fills i van abaixar les persianes per fer venir la son. Els va costar aconseguir-ho, però, per falta de costum. Tot i així, van aprofitar l’estona per llegir llibres amb els petits, sobre uns matalassos. Una bona eina per millorar el català i el castellà abans de començar el curs. “La majoria de les famílies són nouvingudes. Tot i que porten entre 4 i 8 anys aquí, no tenen gaire relació amb l’entorn. Algunes gairebé no parlen català ni castellà”, comentava la Jenny. A la Harpreet i la Paramjit, totes dues índies, els costava força expressar-se, i les educadores havien hagut de buscar maneres molt bàsiques i visuals per entendre-s’hi.
La Sofia i l’Adbur Rahman llegint després de la migdiada
Amb el dinar paït i havent fet una mica de lectura, les mares i els fills van separar-se en dos espais, com havien fet al matí després d’esmorzar –AP3 comença a les 9.30h i acaba a les 14.30h– . En una aula els petits feien activitats amb la Judith, l’educadora infantil. En una altra, just al costat, les dones es familiaritzaven amb el sistema educatiu amb el suport de la Jenny. Elles reprenien en aquell moment el que havien estat fent al matí: cosir una bossa de tela per ficar-hi l’esmorzar dels seus fills. Era un bon moment perquè expliquessin com els estava anant l’experiència d’AP3.
Ubicar-se i agafar seguretat
“Jo porto el meu fill a Aspanide, i la professora em va recomanar que vingués aquí”, va començar a dir la Hamida. A Aspanide treballen amb l’Omar les dificultats que té per comunicar-se, i van pensar que el Casal dels Infants el podria ajudar a progressar durant el juliol. “Ens preparem per anar al cole. Abans, no sabia com li aniria al setembre, si podria abaixar-se els pantalons sol a l’hora de fer pipí, si menjaria tot sol… Mai menjava sol, però ara sí! Ho tinc en fotos!”.
Mentre la seva mare parlava, a l’altra aula l’Omar feia una bola amb plastilina grisa i l’aixafava dins un motlle perquè en sortís un lleó. L’Abdur Rahman es concentrava en una figura més aviat abstracta, el Gurman s’ajudava amb un ganivet de plàstic i l’Aryan preferia fer volar un helicòpter de joguina. La Judit, ben atenta a que tots compartissin els estris i juguessin sense conflicte, un valor important per a la socialització.
Els infants d’AP3 es familiaritzen amb les dinàmiques del primer curs de l’escola
Les mares seguien cosint. Ara parlava la Sofia. Per a ella no era una novetat, formar part del Casal dels Infants, ja que durant el curs participava amb el seu fill en el projecte maternoinfantil Vincles des que ell tenia 4 mesos: “De seguida li va agradar. Va perdre la vergonya a l’hora de relacionar-se amb altres nens i nenes. Jo vaig conèixer companyes i els vaig poder explicar els meus sentiments”. Les xifres del Casal dels Infants donen la raó a la Sofia: un 90% de les dones que han participat a Vincles han millorat la capacitat relacional i expressen una millora en el seu benestar general; el 85% dels infants han progressat significativament en el seu desenvolupament i en l’adquisició d’hàbits i rutines.
Sofia: “L’Abdur Rahman va perdre la vergonya a l’hora de relacionar-se amb altres nens i nenes. Jo vaig conèixer companyes i els vaig poder explicar els meus sentiments”
La Sofia, que és pakistanesa, explicava que havia viscut a Tarragona en arribar a Catalunya. Després d’haver començat a estudiar un màster en Relacions Euromediterrànies a la Universitat Rovira i Virgili, s’havia quedat embarassada de l’Abdur Rahman i havia hagut de deixar-ho. Volia reprendre els estudis més endavant.
Mentrestant, la Hamida havia avançat amb la bossa de l’esmorzar. Ja hi tenia escrit ‘Omar’. “Jo vull que el meu fill treballi, en el futur –deia ella–, però veig pocs estrangers en bons llocs. Sovint se’ns diu “no”. Esperem que això canviï, per què no? Projectes com els del Casal dels Infants ajuden, és clar. Aquí tots som iguals i treballem junts”.
Arribava l’hora de plegar, i la Jenny va aprofitar per recordar a les mares que els nens i nenes haurien de dur a l’escola una muda de recanvi a la motxilla, per si s’embrutaven o es mullaven. Les dones se l’escoltaven atentes. “Són coses molt bàsiques, però els serveixen per ubicar-se, entendre què espera l’escola d’elles i què poden esperar elles de l’escola”, comentava l’educadora. “Els nens han descobert un espai de relació on es troben a gust, i quan comencin l’escola, tot els sonarà i els donarà seguretat.”
Abans de marxar, un dubte que saltava a la vista: quin és el paper dels pares en aquesta preparació per a l’escola? “És cert que AP3 és un espai que s’havia pensat per a pares i mares –explicava la Jenny–, però, per les característiques de la població acompanyada, només han vingut dones. Els homes estan tot al dia a la feina i elles s’encarreguen de l’educació dels fills. Per sort, alguns d’ells sí que han mostrat interès i han vingut a algunes de les sortides”. Com a l’escola, a AP3 també s’aprèn fora de l’aula. En el casa de Santa Coloma de Gramenet, mares i infants van anar a la biblioteca i a la piscina i al parc de Can Zam.
Ara sí, recollida dels materials i cap a casa. Just després de tancar la porta de l’escola, com si ja les trobés a faltar, la Jenny revelava com s’ho havien fet ella i la Judtih per entendre’s tan bé amb les dones en poques setmanes: “Les hem escoltat, les hem acompanyat i, en definitiva, les hem tingut en compte”.