Avança una d’aquelles tardes en què les últimes fuetades del fred castiguen els carrers. En un pis de la plaça Juliana Morell, al barri del Besòs i el Maresme de Barcelona, cinc joves fan caliu preparant el berenar. La taula del menjador es va sortint de pastissets àrabs, croissants, cafè, llet… Tot està a punt quan sona el timbre i, ben abrigat amb gorro i guants, creua el marc de la porta en Fadili, el convidat esperat.
El pis és un dels quatre habitatges compartits que ofereix el Servei de Transició a l’Autonomia (STA) del Casal dels Infants, i en Loukman i en Mourad, nascuts al Marroc, són dos dels participants que hi viuen –juntament amb la Magalí, que ha sortit–. Preparant el berenar amb ells hi ha dos marroquins més, l’Amine i en Yassine, que comparteixen un altre dels pisos, ubicat al Raval. També l’Arian, que és argentí i viu al Poblenou. En un quart pis del projecte hi viuen noies. Per si hi faltava gent, aquesta tarda també ha vingut de visita l’Axel, educador de l’STA, que aprofitarà per saludar en Fadili i veure com estan els nois –no intervindrà en la conversa, però, per deixar-los el seu espai–.
Tot just seure al voltant de la tauleta del menjador, en Fadili i els cinc joves cauen en la primera coincidència: ell va viure al mateix pis on ara s’està l’Arian, al carrer Pujades. En recorda fins i tot el número del carrer. Ja va bé que vingui amb bona memòria, perquè avui la necessitarà: ha vingut per explicar als joves com va ser el seu pas per l’STA i a donar-los consells a partir de la seva experiència d’èxit –ara té el seu propi pis, feina i família–. A demostrar-los, en definitiva, que és possible tirar endavant, malgrat els obstacles, a base de molta lluita.
Com la de tants altres joves que han viscut processos migratoris, la història d’en Fadili, que també va néixer al Marroc, és llarga. L’any 2009 és el punt de partida de la conversa. “En aquell moment jo treballava aquí a Barcelona, a una empresa del sector de la construcció que d’un dia per l’altre va haver de tancar”, explica. “De sobte em vaig trobar sense habitatge, ni feina, ni família al meu voltant. Algú em va recomanar que m’apropés al Casal dels Infants per veure si em podien donar un cop de mà”.
Fadili: “Treballava a una empresa del sector de la construcció que d’un dia per l’altre va haver de tancar. De sobte em vaig trobar sense habitatge, ni feina, ni família al meu voltant.”
A l’associació es va vincular al Programa de Formació i Inserció Social i Laboral, on va trobar eines per fer una bona cerca activa de feina. Va participar en diverses formacions que li van semblar útils per redreçar la seva vida, però seguia necessitant un lloc on viure. Va estar de sort: tot just en aquella època engegava el Servei de Transició a l’Autonomia.
L’acollida
Però en què consisteix exactament l’STA? D’entrada, els més de 70 joves que hi participen durant l’any arriben al Casal dels Infants per dues vies principals: el boca-orella i la derivació –ja sigui per part de projectes de la mateixa associació o bé d’altres entitats o serveis–. En el cas d’en Loukman, per exemple, el va derivar Creu Roja. Un cop entren en contacte amb els educadors i les educadores del projecte, comencen la fase d’acollida personalitzada. A través de tres entrevistes amb l’equip, exposen la seva situació i coneixen el funcionament del projecte.
El següent pas arriba quan el noi o la noia entra a viure en un dels quatre pisos del projecte. Durant la primera setmana, quan ja ha començat a adaptar-se a la seva nova situació, definirà el seu pla de treball a l’STA amb els educadors i les educadores: “És fonamental que l’objectiu de l’estada al projecte l’estableixi cada jove, en funció de les seves necessitats. Aquest objectiu farà que la vinculació d’aquesta persona amb el Casal sigui més llarga o més curta”, explica l’Axel, en un apart de la conversa. “Segurament algú que arriba amb 18 anys o que encara està regularitzant el permís de residència necessitarà més temps per fer el procés de transició a l’autonomia que algú que pugui incorporar-se més ràpidament al mercat laboral”, afegeix a tall d’exemple.
Les persones participants no s’han de fer càrrec del lloguer, i reben 125 euros al més per a la seva manutenció. També es vinculen a una formació que inclourà pràctiques en una empresa i, si aprofiten l’aprenentatge i es dóna l’oportunitat, acabaran rebent una oferta de feina. En el cas del Fadili, el van contractar com a mosso d’equipatge al Ramblas Hotel de Barcelona. “Primer em van donar feina a mitja jornada, i uns mesos més tard a temps complet”, explica.
La contrapartida que ha d’oferir cada jove va més enllà de respectar l’itinerari acordat amb el Casal dels Infants i de fer possible una bona convivència al pis. Es tracta més aviat d’un compromís amb el seu propi futur. O com comenta ara el Fadili als joves: “Cal aprofitar l’estada al màxim. Prepareu-vos, traieu el millor partit de tots els recursos que us ofereix el Casal. Esport, idiomes, formacions… us seran molt útils!”. Els altres estan d’acord. “Sí, així és com ens ho prenem”, respon en Yassine. “Això no és com el centre de menors, que t’hi estàs perquè no tens remei. Estem aquí perquè hem decidit que volem tirar endavant”.
La referència als centres de menors –tècnicament anomenats centres residencials d’acció educativa (CRAE)– no és casual. És una de les experiències que tenen en comú la majoria d’ells, i no en tenen un bon record. “Jo vaig viure a un que hi ha Melilla durant gairebé 2 anys”, segueix explicant en Yassine. “Érem més de 470 nois, compartíem les habitacions entre sis, el menjar no era suficient…”. En Fadili comenta que l’a犀利士
ny 2005 ell va viure en un centre amb condicions molt semblants a Barcelona. Superada aquesta etapa, alguns van buscar albergs, com a solució provisional, o fins i tot es van veure abocats a dormir al carrer.
Yassine: “Això no és com el centre de menors, que t’hi estàs perquè no tens remei. Estem aquí perquè hem decidit que volem tirar endavant”.
Els papers
En el moment en què en Fadili ha mencionat que va trobar feina després d’un any a l’STA, de seguida li ha caigut a sobre la pregunta del milió: “Ja tenies els papers?”, li ha demanat en Yassine. Sí, sí que els tenia, però per a molts d’aquests joves regularitzar la seva situació administrativa és un gran maldecap. No només es tracta d’un procediment llarg –i profundament injust–, sinó que sovint pot variar en funció de la discrecionalitat de qui resolgui la sol·licitud.
En Yassine, per exemple, va obtenir un primer permís de residència temporal –sense dret a treballar– quan encara es trobava tutelat en un centre de menors. En fer els 18 anys, va poder renovar-lo. Però dos anys més tard, quan va sol·licitar una nova renovació –d’acord amb els períodes establerts–, se li va denegar, amb la justificació que no havia acreditat comptar amb mitjans econòmics suficients per subsistir.
La denegació no s’ajustava a la realitat, perquè en aquells moments en Yassine ja participava en l’STA i el Casal dels Infants havia acreditat que se’n feia càrrec. Concretament, les despeses que l’STA cobreix a cada jove superen l’Indicador Públic de Renda d’Efectes Múltiples (IPREM), el nivell d’ingressos que la llei estableix com a mitjans suficients necessaris per subsistir per als joves extutelats. Amb el suport del Servei Sociojurídic Comunitari del Casal dels Infants, que assessora persones en situació de vulnerabilitat sobre els seus drets i deures en els àmbits administratiu i legal, en Yassine va presentar un primer recurs a l’Oficina d’Estrangeria.
Abans que es resolgués aquest recurs, va decidir contractar una assegurança de salut privada, tement que el fet de no tenir-ne una fos el motiu de la denegació. Des del 2012, Espanya exclou les persones sense permís de residència i treball del Sistema Nacional de Salut –fet que ha provocat un augment del 15% en la mortalitat de les persones en situació administrativa irregular, segons un estudi de l’Institut d’Economia de Barcelona i de la Universitat Pompeu Fabra–. Davant sol·licituds per renovar el permís de residència temporal no lucrativa (sense dret a treballar), hi ha oficines d’estrangeria que exigeixen comptar amb una cobertura mèdica equiparable a la pública –tot i que, en la pràctica, una assegurança privada mai té les condicions del sistema públic–.
Des del 2012, hi ha oficines d’estrangeria que exigeixen comptar amb una assegurança privada de salut per renovar el permís de residència temporal no lucrativa (sense dret a treballar)
Finalment, tot i haver contractat una assegurança privada de salut, i malgrat que a Catalunya la prestació sanitària universal es va blindar per llei l’any 2017 –recentment aquesta llei ha estat suspesa temporalment pel Tribunal Constitucional, a l’espera d’una sentència definitiva–, el recurs plantejat pel Yassine va ser denegat. Això implica que ara mateix es trobi sense permís de residència temporal i hagi de recórrer la decisió de l’Oficina d’Estrangeria per la via d’un recurs contenciós-administratiu, un nou procés que pot trigar un any a resoldre’s. L’altra alternativa per aconseguir la residència temporal és que una empresa li faci una oferta de feina d’una durada mínima d’un any i a jornada completa –aquesta empresa, a més, ha de complir amb una sèrie de requisits addicionals–.
La gestió emocional i la xarxa de suport
Part del procés que els joves han de realitzar amb l’acompanyament de l’equip educatiu de l’STA consisteix precisament a gestionar la càrrega emocional d’aquesta mena d’obstacles i experiències dures viscudes: “La soledat, l’angoixa de no poder complir amb l’expectativa d’enviar diners a les seves famílies o la frustració davant les traves administratives per regularitzar la seva situació són alguns dels temes que abordem”, comenta l’Axel.
Tampoc és senzill el fet de ser jove, tenir les inquietuds pròpies d’un jove, voler actuar com un jove, però haver d’ avantposar sempre la lluita per tirar endavant. Per sort, però, hi ha estones per parlar del que a un li ve de gust amb els companys. Ara, per exemple, la conversa ha girat cap a l’esport, i sembla que cadascú té clares les seves especialitats. A l’Arian i al Fadili els agrada fer exercici al gimnàs, però un és més de powerlifting i calistenia i l’altre de crossfit. El Loukman pateix una lesió dorsal arran d’un accident que va patir, però això no li impedeix participar en triatlons i fer ciclisme–fins i tot va fer la Titan Desert, una cursa extremadament exigent que té lloc al desert del Marroc–. En Yassine es decanta per la boxa, i en Fadili li fa broma al respecte: “Molt ben triat, així podràs defensar els teus companys de pis”.
Una altra figura important dins la xarxa de suport que aquests joves construeixen mentre participen a l’STA és la dels referents. Es tracta de persones voluntàries que els fan costat i els ofereixen un nou espai de socialització, amb una relació de tu a tu, de ciutadà a ciutadà. “De nou, l’objectiu d’aquest vincle l’estableixen entre cada noi o noia i el seu referent. Pot ser una relació de suport en els estudis, per conèixer millor l’entorn, per practicar l’idioma, per fer esport…”, explica l’Axel.
Axel: “La soledat, l’angoixa de no poder complir amb l’expectativa d’enviar diners a les seves famílies o la frustració davant les traves administratives per regularitzar la seva situació són alguns dels temes que abordem”
Futur
“Això et servirà moltíssim”, diu en Fadili quan l’Amine li explica que està estudiant un curs de mecànica i que l’any que ve vol fer el grau mitjà. La mecànica també va ser un dels primers camps que va provar en Yassine, que s’ha acabat decantant pel sector de l’hostaleria. Ara està fent el curs d’ajudant de cambrer del Programa de Formació i Inserció Social i Laboral del Casal dels Infants. En Loukman té clar que vol tirar cap a la infermeria –sense abandonar l’afició pels triatlons–, però abans està acabant el grau d’ESO per a adults. I mentre en Morad està fent pràctiques en una immobiliària, l’Arian espera que un cop acabi el grau superior d’ddministració i finances pugui trobar una feina de comptable que li permeti aconseguir el permís de residència.
Es va fent tard, i satisfet de veure que tots cinc estan fent mans i mànigues per preparar-se de cara al futur, en Fadili els acaba d’explicar com va aconseguir fer una vida independent. Amb una premissa clara, per evitar caure en l’engany del final feliç: no va ser fàcil. El fet és que amb un company que llavors també participava en l’STA van decidir buscar un pis per compartir. Amb el suport del Casal a l’hora de fer els tràmits, van aconseguir accedir a un habitatge públic, que van compartir durant sis anys. Arribat el moment, en Fadili es va casar i va començar a construir la seva família. Van decidir que ell seguiria al pis i el seu amic se’n va buscar un altre. Ara en Fadili viu amb la seva dona i els seus dos fills, i treballa en un nou hotel fent de mosso d’habitacions.
Arriba el moment del comiat, i de repetir a la inversa el ritual de l’inici: en Fadili s’abriga, fa una última encaixada de mans als cinc joves i surt per on ha entrat. Per dins, però, els records faran el camí de tornada a casa una mica regirats. “Ha estat com si hagués reviscut la meva situació des del principi”, reconeixerà més tard. Amb l’afegit que el context d’en Loukman, en Mourad, l’Amine, en Yassine i l’Arian li ha semblat més complicat que el seu, pel fet que la majoria no tenen el permís de residència. “Això és com començar un esglaó encara més avall, costa el doble o el triple arrencar…”, dirà impactat. “Però tenen el suport del Casal, i han d’aprofitar l’oportunitat. D’aquí a 10 anys m’agradaria que haguessin format una família, que tinguessin una feina digna i estable, i un pis. Que fossin ciutadans de ple dret, no només de paraula. I la veritat és que som molts els que ho hem aconseguit.